Quanc nevaa piz, quanc fiüm, quanc pian, quanc coj, quanc riaa, quanc praa, quanc busch, quanc lagh…

Gh’è un arieta de primavera, incö, e un su che’l scolda giamò, anca se minga trop, e di buf de vent che menen i broch sücc di pient a drissa e a manca. Vardi föra de la fenestra, vardi delunsg e d’un bot ‘l me cuu ‘l taca sü a sgurà ‘ncamò püssee luntan, vers levant. El scumenza a sguratà semper püssee volt intra i niver, pien de ligria, de chi e de la, ma pö d’un bot ’l se sbassa giò arent a la tera ‘ncamò colda de l’inverna, inscí in de’l fà de truà na via. E inscí ‘l và. El và semper a levant bass bass, sensa fermass. E vardel lí cum ‘l và ‘l me cuu, sura stagn ancamò giazzaa, praa bianch de rusada, punc e stradun. El và fin sü in scima ai muntagn, e pö giò de bass de l’oltra banda a vardà anmò ‘l su, e via, via, lungh i distes de’l desert de volta muntagna, e’l và, ‚l par che’l se ferma pü. El següta a sgurà a levant fin che’l ria anmò a nevaa piz di muntagn. Un oltra cadena de munc de lasass adree, inscí de rià in sü la gran pianüra che la scur sensa fin a levant. E lü’l và, ‘l me cuu, sensa fermass, sensa dà a ment a negot. El và, fin che l’erba la vegn volta, semper püssee volta. E pö gh’è un gran fiüm de traversà e de la de’l fiüm un erba che la par blö. E pö di camp indua int un para de mis spunteran föra i prim löv de furmentun. E pö via, via, semper püssee de pressa a levant, sura olter camp nevaa e travers olter fiüm e lagh fin che gh’è n’oltra cadena de muntagn de scalà sü. E de lá di muntagn una distesa de praa e de verd coj fin che’l me cuu l’è bun de vedè la bianca s’ciüma de’l mar che’l se sbatt cunt un gran frecass indoss ai scöj. E lí ‘l me cuu ‘l va sura ‘l mar semper püssee de pressa a levant. Un mar che’l sumeja che’l finissa pü. Adess de tera ‘l mee cuu ‘n ved propi pü. Ma’l trà inans, sensa fermass. El và, ‘l và driss in sü’l spegg de chel mar chi che’l vegn semper püssee grand e semper püssee prufund. E pö finalment tera. Una verda tera che la se slunga in de’l mar. E linscí ‘l me cuu ‘l tuca tera anmò e’l se ferma a trà un puu ‘l fiaa, ma dumà un segund, e pö via ‘ncamò in corsa a levant. El và sura fiüm, laghet, toch de tera che van sü e giò, di munc piscinít cunt ben poca niv. E pö via sura olter pian e camp, me par che’l me cuu ‘l sia un puu strach. L’è strach, ma’l trà inans. El se ferma no. El và, ‘l và fin che’l ved di muntagn inscí volt che’l ghe vegn anch un puu de pagüra. La scima di quij muntagn chi ‘l me cuu i ved no: hin faa sü int i niver, bianch anca lur cumpagn de la niv. E chinscí ‘l me cuu ‘l se ferma, ma minga a trà ‘l fiaa, ma a pensà… El se sent pü inscí segür… E pö, se la tera de l’oltra banda di muntagn l’è minga inscí ‘ma mi me la speci? E se l’è no inscí, se fem? Hmmm…….. Mej turnà indree, e de gran pressa...